Archivo de la categoría: RELATOS DE JOAN NONELL

JOAQUIM AMAT-PINIELLA

Joaquim Amat-Piniella, K. L. Reich, Editorial Edicions 62, Edició a cura de David Serrano, col·lecció Educació 62, núm. 1, Segona edició, juliol del 2006, Barcelona, 558 pàgines.

 

Quan els fastos i celebracions pel centenari del naixement de Salvador Espriu es fan més ostensibles i amatents per a la gran majoria de la població d’aquest país, és de justícia recordar i lloar la figura de Joaquim Amat-Piniella, del qual també enguany se celebra el seu centenari, així com el cinquantè aniversari de la publicació d’aquesta obra que aquí ressenyem, K. L. Reich, un dels primers testimonis de la literatura concentracionària, escrita en forma de novel·la entre el 1945 i el 1946, però publicada en català, per primera vegada, el 1963. Amat-Piniella no és el poeta nacional que, en aquests dies de possibilisme i incertesa, el país necessita, però l’humanisme que conté la seva obra mereix una major i més sòlida reflexió, en tant que ens recorda l’universalisme que ha de conduir tot procés de construcció polític, social i moral. Cal llegir atentament les pàgines d’aquest llibre-testimoni, no només per no oblidar la barbàrie que acompanya la condició humana, sinó per analitzar el nostre present i considerar si realment, com el propi Amat-Piniella suposà en la culminació del seu llibre, amb l’escriptura i la cultura es pot vèncer la barbàrie.

K. L. Reich no és un llibre amable. La seva lectura colpeix, taca l’ànima i esfondra la confiança en la naturalesa humana. Potser, per aquesta raó, l’autor va decidir escriure’l en forma de novel·la, per posar distància entre els fets i el lector, per revestir una realitat punyent i torbadora que, altrament, resulta inversemblant que hagués pogut tenir lloc, fora de la imaginació de qui ho va viure-escriure. El mal del nostre present és que a través de la representació creiem conèixer un fet. Quan les representacions es multipliquen es trivialitza el fet, fins convertir-lo en una paròdia de si mateix. Plató ja ens advertia sobre aquest problema, quan feia fora els poetes i els artistes de la seva ciutat ideal. La crua descripció del fet, sense l’encarmel·lament de la imaginació, pot esdevenir, per la seva pròpia obscenitat i crueltat, insuportable. Però aquesta força que té el testimoni és el rerefons de la veritat que destil·la la intencionalitat moral. En una època de pluralitat de relats, on pel·lícules, còmics, novel·les i falsos testimonis –com el d’Enric Marco- amaguen, més que mostren, allò que va succeir, el perill no és l’oblit, sinó la seva banalització. El veritable triomf de la lògica nazi de l’extermini no consisteix a amagar i fer desaparèixer el crim –incinerar sis milions de cadàvers en forns crematoris-, sinó en donar-li carta de naturalitat, com un fet més de la història humana, un altre episodi dintre del monumental marasme de destrucció i horror que va suposar la Segona Guerra Mundial. Si un fet, a força de recrear-lo des de la ficció, perd el seu impacte original, es pot tornar a repetir sense el perill immediat de la desqualificació moral. La nostra història recent va plena de noves manifestacions de l’extermini, fins i tot a Europa. Quan Jaspers, Hannah Arendt o Hans Jonas reflexionen sobre l’holocaust i  afirmen que després d’Auswitch ja no hi pot haver cultura, també estan parlant d’aquesta banalització.

No pretenc atribuir a Amat-Piniella la responsabilitat d’aquest reduccionisme; sent com era escriptor, la seva sensibilitat no podia desvincular-se de la creació literària, i la novel·la que ressenyem esdevé per ell un veritable triomf de l’esperit sobre l’horror, una forma de testimoniar la seva íntima victòria sobre el nazisme, a costa de mostrar-li al lector les múltiples ferides que la lluita li ha ocasionat. Però la veritable i única forma d’acostar-se al fenomen de l’extermini és des del testimoni, tal com les obres de Primo Levi, Imre Kertész o Elie Wiesel ens mostren. Ells no eren escriptors. Ho acaben sent quan, per honorar els milions de morts, decideixen escriure sobre l’experiència viscuda. No seran capaços d’escriure sobre cap altra experiència humana, i alguns, com el mateix Levi, no podran sobreviure a l’esborronadora reminiscència del passat.

L’estudi preliminar de David Serrano, en aquesta edició ressenyada, planteja l’estructura de la novel·la com una Bildungsroman, un relat del progressiu creixement i transformació vers la consciència i humanització del personatge, l’Emili, àlter ego de l’autor, en mig de l’horror extrem. Sense voler desmentir o desqualificar aquesta lectura, cal precisar que més que un aprenentatge de supervivència que condueix al creixement moral de l’individu i que el situa en un estadi superior de consciència, assistim a una caiguda a l’abisme, un endinsament sobtat en l’infern al que són llençats els interns. La bestialitat del tracte rebut des del primer moment d’arribada al camp, que té com a funció la despersonalització primer i la deshumanització després, dels presoners, és lluny de tota esperança o consciència de supervivència. Cert és que, dintre de la negror del panorama, hi ha escletxes de llum per on els interns poden aferrar-se a una existència trista i depauperada: els kommandos que desenvolupen les diferents missions de manteniment del camp, necessaris per a l’organització de l’extermini dels propis companys, permeten un treball sense el desgast físic que produeix en els condemnats la feina de la pedrera, brutal i macabra recreació nazi del mite de Sísif, on són destinats la major part dels interns, per garantir una mort redemptora a través del treball, que els alliberi de tot el patiment viscut. Però l’accés a aquests privilegis passa per la depravació moral que representa aplegar-se a la lògica del camp, renunciar a la pròpia dignitat humana, matar el propi esperit per endinsar-se en la corrupció moral i la indiferència envers el patiment dels semblants. El protagonista assoleix aquest estatus gràcies a la seva condició de dibuixant, tot denigrant-se a si mateix en fer dibuixos pornogràfics per als seus captors. Mentre els seus amics moren sense perdre la dignitat, el protagonista, i altres espanyols del camp, viuen, conscients o no, en la  niciesa moral. El veritable aprenentatge que ofereix el camp és aquest: o una vida curta i bruta plena de patiments físics que duen invariablement a la mort, o una mort en vida, plena de buidor espiritual, embrutiment moral i anihilament personal que es perllonga fins la fi. Els qui es resisteixen a aquesta lògica són els primers a caure. No hi ha cap possibilitat de sobreviure amb integritat.

Davant aquesta evidència, l’imperatiu de sobreviure per testimoniar l’horror es converteix en l´únic vehicle de redempció possible per al protagonista i altres interns. Cal subsistir per llegar a la posteritat la veritat dels camps d’extermini i concentració nazis. Arribar al final amb vida és una obligació moral, el darrer homenatge que es pot fer a la memòria dels morts per la barbàrie. Que es conegui la veritat en tota la seva extensió i cruesa és l’únic propòsit que pot tenir la supervivència, quan físicament i mentalment l’individu ha estat esborronat per la brutalitat dels botxins. El sentiment de culpabilitat per haver sobreviscut a aquells que eren espiritualment més íntegres i forts que ell –els seus companys Francesc i Werner-, persegueix al protagonista durant bona part de la novel·la, distanciant-lo de les cuites que mobilitzen als altres companys: la lluita pel poder entre els diferents corrents polítics –comunistes i sindicalistes- que protagonitzen els espanyols, ben considerats pel comandant del camp, o la recerca d’aliment suplementari per viure un instant més, que acompanya tants altres presos no privilegiats. Tot és sobrer davant la certesa que l’existència mateixa del camp, en la qual tots participen, és una aberració. Per aquest motiu, l’Emili prefereix submergir-se en el tràgic destí que espera a tots els interns, un cop perd la seva posició privilegiada com a dibuixant d’obscenitats. Tampoc entrarà en l’estira-i-arronsa de rivalitats, pel lideratge dels presoners, que protagonitzen aquells que l’han ajudat a sortir del pou d’una mort segura per esgotament a la pedrera. Prefereix contemplar aquest pols entre l’August, el Rubio i el Manuel des de la barrera, com un observador de la vanitat humana, malgrat col·labori amb ells quan es tracta d’intentar organitzar millores per garantir la supervivència del major nombre possible d’homes, o quan cal omplir el buit de poder en el camp, un cop fugits els seus carcellers, amb la proximitat de l’alliberament aliat. Però la certesa de la impostura que representa qualsevol tasca o funció dins del camp no l’abandonarà ni en els instants finals del captiveri. Així, és incapaç de participar en el flirteig amb les presoneres russes, que es produeix en els darrers mesos, quan el seu Kommando és destinat a la reconstrucció de les carreteres que porten cap a les fàbriques bèl·liques alemanyes on treballen, com a esclaves, aquelles. El brot d’humanització en l’horror, que representa l’aparició del desig i l’impuls amorós entre els reclusos espanyols i les presoneres russes, és vist amb simpatia per l’Emili, com un nou intent d’escapar de la realitat aclaparadora que estenalla els homes sotmesos a la voluntat del Reich. Però l’íntima certesa que res no pot alleugerir la dissort que pateixen, que res d’humà pot acompanyar el calvari i que tot intent de dulcificar l’horror és menystenir la memòria dels morts, el porten a la passivitat espiritual, que esdevé també física al final de la reclusió, quan abandona la cadena humana creada per salvaguardar del foc els paquets de roba i pertinences dels interns, emmagatzemats i abandonats pels botxins l´última nit de captiveri. Que tot el camp cremi és un símbol d’alliberament espiritual, de naixement d’una nova consciència. Però, és possible tornar a començar? Cal oblidar-ho tot, i deixar que el foc regenerador cicatritzi la ferida de l’ànima? La visió del pres que descansa, fuma i menja en pau al ras, tot esperant l’albada de l’alliberament, aquella darrera nit d’horrors i aquelarres, apaivaga les tenebres i inquietuds de l’Emili.

La serenor i el silenci, que fan possible la reflexió, mostren el camí de la redempció al condemnat: cal testimoniar el coratge de tots aquells que acceptaren el seu sacrifici com un pas endavant cap al triomf moral de la humanitat envers la foscor i la brutalitat. Aquesta és l’única taula de salvació, l’únic camí possible per eixir del malson. D’aquesta darrera consciència neix la voluntat d’escriure, que van compartir tots els que, com Amat-Piniella, feren de la narració de l’horror un ensenyament moral per a les generacions futures. Cal també acceptar el paper que li resta al lector: fer memòria per tal que ningú hagi de tornar a narrar-nos, fora de l’estricta creació literària, els límits de l’infern.

 

II

Cap a les acaballes del malson l’Emili afirma: “No sé si et passa; però jo tinc sovint una sensació que, de tot el que expliquen de la guerra, no hi ha res de cert. És difícil d’explicar-ho! La meva raó està segura que la fi s’apropa i que els fets exteriors no deixen d’ésser certs pel fet que ens siguin invisibles; però hi ha alguna cosa interior, potser un pressentiment estúpid, potser por, potser un gust subconscient per la catàstrofe, no sé què, que només em deixa veure aquesta estranya estabilitat administrativa del camp, això que tot funcioni normalment, que les paperasses es cursin i s’arxivin, que el subministrament, bo o dolent, no manqui, que els treballs de guerra continuïn, que els SS peguin i assassinin com si res…” Tot i la proximitat de la fi la sensació és que tot segueix i seguirà igual. S’ha produït, llavors, una veritable victòria sobre la iniquitat i l’horror, alliberant els camps i denunciant l’extermini? Hom pensa immediatament que sí; però quan atenem a les condicions que van garantir el desenvolupament i perfeccionament del sistema concentracionari nazi, amb indiscutible eficàcia, i les comparem amb les mentalitats i els fets del present, apareixen els dubtes, i l’ombra del triomf de la deshumanització i l’aberració es fa més i més gran.

Per què el sistema concentracionari alemany va triomfar? La resposta ens l’aporta el mateix Amat-Piniella, quan, a través del personatge del Werner, descriu el principi fonamental sobre el qual es construeix l’ideari feixista: “el desequilibri modern que resulta de considerar en un pla desigual els dos elements bàsics de la personalitat humana: el cos i l’esperit.” Desenvolupant aquesta idea, el personatge d’Amat-Piniella afirma: ”Nosaltres, els alemanys, convertim aquest desequilibri en un ideal; fem de la naturalesa, del cos, de la salut, de la força física, de la ciència, les fites més altes de la perfecció humana. I, és clar, com tots els materialistes, pequem d’ingenus. No ens adonem que el món, i nosaltres al davant, va devers una nova edat mitjana, però de signe contrari. Avui l’esperit és una nosa i concedim al cos el culte exclusiu i perniciós que els medievals concediren a l’ànima. Nosaltres parlem de raça, practiquem l’eutanàsia, fem esport idealitzador, menyspreem els vells, implantem els càstigs corporals com a profilaxi social, posem la caserna per damunt de la família, en nom de la col·lectivitat esclafem l’individu i ens sembla que el nudisme és la gran descoberta científica del segle. (…) El més fort era el més bell, i la bellesa, l’ideal. Clima propici a totes les aberracions. La intel·ligència, la sensibilitat, el pudor, la delicadesa, eren virtuts negatives a bandejar d’un poble fort.” (pàg. 290-292) El propòsit de tota aquesta ideologia és l’enviliment de l’individu, la seva humiliació, la progressiva deshumanització. Quan l’intern arriba al camp no només és desposseït de les seves pertinences i vestimentes. En presentar-se nu davant els seus captors és humiliat: “Un home que es veu nu s’humilia, s’aplana, es rendeix a la mercè de qui li pot retornar els vestits. En un aplec d’homes nus, quan hom no està format en el culte al cos, quan hom ha estat pujat en la saludable fusió dels esperits cristià i humanista, la misèria i la vergonya estableixen entre ells una igualtat que és principi i fi de totes les claudicacions. La lucidesa crítica, l’amor propi, les rebel·lies, tot allò que posa l’home per damunt de la bèstia esdevé impossible, puix que, si es produís, els mataria a l’instant el sentiment de ridícul que neix de la nuditat. I ja no era la púrria alemanya la responsable d’aquest ús disciplinari del nudisme, sinó el sistema penitenciari oficial...” (Ibd.) L’uniforme, el grotesc pijama de ratlles que porten els interns, és un altra eina d’humiliació, que té com a finalitat ridiculitzar la persona, convertir-la en un esperpent. D’una bèstia o d’un ninot no cal esperar cap acte de noblesa espiritual o moral. En aquest punt clau, rau l’èxit del sistema concentracionari. Es tracta de desposseir l’intern de la seva condició d’home. Convertit en un ésser inferior, qualsevol brutalitat i desmesura és permesa. Però els botxins, com qualsevol entre nosaltres que té una mascota, poden escollir, d’entre les bèsties i els ninots, aquells que volen protegir. Les seves condicions de supervivència milloren immediatament: no passen fam, tenen bons treballs, van més ben vestits. Són els privilegiats del sistema. Però segueixen sense ser homes. La seva condició de privilegiat es manté sempre que acatin la immoralitat del sistema, es tornin indiferents al dolor i al patiment dels seus companys; inclús col·laborin en la seva aplicació. És així com el mal s’estén pel Camp.

Tot intent de combatre l’anihilació personal esdevé un mecanisme més d’acompliment de la lògica de l’extermini. L’home que s’arrapa desesperadament a la vida esdevé un ésser egoista, insolidari i cruel, que veu els companys com a rivals per assolir la fita de la seva pròpia supervivència. La por que els altres li prenguin el seu esquifit privilegi, la seva repugnant ració de subsistència, el converteixen en un col·laborador necessari de la deshumanització que presideix l’engranatge mortífer del Camp. De res serveix aïllar-se, cercar la salvació a través de la creació d’un món interior, on la personalitat quedi a resguard de totes les agressions. Això és ésser també egoista. Quan la vida humana ja no val res i la misèria i destrucció física i espiritual de l’altre esdevenen naturals, l’única forma de seguir essent home, de recuperar i enaltir la pròpia dignitat, és lluitar per comprendre, per compadir i per ajudar els altres. Ja sigui per un artificiós sentiment del deure, ja sigui per autèntic humanisme, només des de la solidaritat envers els que pateixen es recupera la integritat, la serenor i la consciència. Qui assoleix aquest estadi conserva la seva humanitat i és capaç de trobar sentit al seu captiveri. Malgrat tot, per la lògica mortífera del camp, aquests són els que primer cal abatre. Certament, el col·lectiu de reclusos espanyols va saber ordir una sòlida xarxa d’assistència i protecció envers els compatriotes en situació de risc, que esdevé un clar exemple d’organització i lluita  en mig del marasme, que els dignifica. Cal dir, també, que en la novel·la es relata amb pulcritud tot aquest  exercici de solidaritat, que s’estén fins i tot envers aquells que han esdevingut col·laboradors de la maquinària de l’extermini, com en el cas del personatge de l’Ernest -a qui finalment no podran salvar de l’acarnissament justicier dels mateixos presos, el dia de l’alliberament aliat del camp-, i que es posa en pràctica sense perjudici cap als presoners d’altres nacionalitats, trencant el principi de la lògica del camp que diu que, per a salvar-se un mateix s’ha d’enfonsar el del costat. Per totes aquestes raons cal afirmar que la resposta genèrica del col·lectiu espanyol al desafiament de l’extermini va ser digne de lloança.

Tot i aquests exemples de dignitat i solidaritat, allò que resulta més esfereïdor del relat d’Amat-Piniella és el simulacre de vida que presideixen les activitats del camp. L’ordre, la disciplina, l’obsessió per la neteja, la paròdia de normalitat amb que els botxins esquitxen les brutals jornades de treball i mort diàries, la recreació de les classes socials desfavorides i afavorides que hom troba en l’existència quotidiana, fan creure el condemnat que no hi ha esperança, que aquella serà la seva realitat i que cal entomar-la, no com l’infern miserable que és, sinó com un entorn natural, on la brutalitat i l’arbitrarietat han substituït la compassió i la justícia, tal com, d’altra banda, succeeix en tot entorn natural salvatge. El veritable triomf psicològic de la ideologia de l’extermini consisteix a aconseguir subvertir la moralitat del reclòs, fent-lo creure que experimenta una situació que entra dintre dels paràmetres lògics de la normalitat. Poc importa si allò que t’ha portat al Camp són les teves idees, activitats o identitats anteriors. No es tracta de potenciar el sentiment de culpa del condemnat. Crear aquesta consciència de culpabilitat fóra apropiat si el que es perseguís fos la redempció del presoner. Però allò que la lògica concentracionària cerca és l’anihilació, física i moral de l’home. Tota l’activitat del Camp gira, doncs, al voltant d’aquesta aparença de normalitat que acompanya les activitats de les víctimes i els victimaris. La immoralitat pren carta de naturalesa, esdevé lícita, una nova forma d’organitzar l’existència que, fins i tot, compta amb la col·laboració i acceptació dels més forts entre els presoners. Hom pot rebel·lar-se contra allò que transgredeix l’ordre natural de l’existència, però no contra allò que el modifica des d’una lògica nova. Aquesta certesa respon el dubte de per què els presoners no es revolten, més enllà de les desesperades reaccions aïllades i individuals, contra el seu empresonament i les aberracions que comporta. El mèrit del sistema concentracionari nazi consisteix a haver estat capaç de fer creure a les seves víctimes que no hi ha altra resposta psicològica possible a l’horror que l’habituació.

La veritable hybris de l’extermini és aquesta. I el més esgarrifós de tot és que el mateix principi d’acceptació i habituació a l’excepcionalitat i anormalitat presideix els esdeveniments del nostre present. Com si l’ensenyament del capteniment psicològic que el nazisme va dur a terme fos el més preuat llegat del segle XX, els líders polítics, empresarials, econòmics i intel·lectuals dels nostres temps han anat teixint un entramat social on la corrupció, l’arbitrarietat i la immoralitat van aixecant el mur del nostre empresonament. És cert que el principi sobre el qual es construeix aquest entramat no és l’extermini, sinó el control i l’explotació de l’altre, per assolir i consolidar el poder polític i econòmic. Però també és cert que, en un món cada vegada més global, l’escissió entre “salvats” i “enfonsats” que separava les víctimes del camp també és aplicable a les societats del nostre temps. Formar part d’un primer món, on els privilegiats frueixen de les engrunes de l’ostentació i la riquesa, és garantia de supervivència, i inclús de prosperitat, si un s’empassa els seus escrúpols i col·labora obertament amb el sistema. Per contra, aquells que malviuen en “estats corsaris” o en “estats simulacre”, com els que trobem al tercer món, estan condemnats a la misèria, l’arbitrarietat i la injustícia. No poden sinó aplegar-se a la violència, a l’embrutiment i a la immoralitat. Com succeïa amb els presoners més desnonats del Camp, ningú repara en la seva magror, a ningú el preocupa el seu desori. Les màfies, que imposen la lògica criminal, s’apropien de persones i propietats, amb total impunitat. De res serveix la denúncia; ningú se l’escolta. Qui s’enrecorda avui de Txetxènia o de Somàlia? O d’Afganistan i d’Iraq? Ni tan sols el dolor i la brutalitat que es viu, a hores d’ara, a la guerra civil de Síria mereix l’atenció dels mitjans, centrats a escampar la indiferència i la frivolitat dels poderosos. Malgrat els discursos i les bones intencions, que s’apleguen al voltant dels drets humans, el món camina cap a l’estultícia i la vergonya, oblidant-se de tots aquells que, condemnats, només esperen el moment final de la caiguda a l’abisme. No són bons temps per a la moralitat, com no ho eren els temps de l’extermini. Indigneu-vos!, clamen alguns, i les consciències es remouen durant uns instants. Però no deixen de ser com les cuites i pugnes que protagonitzaven els diferents nuclis ideològics dels presoners espanyols, narrats a la novel·la per Amat-Piniella. Veus que es confonen entre els crits dels condemnats i els càntics i la música estrident dels victimaris. Cal plantejar-se si l’oblit que pateix la commemoració del centenari de la persona i obra del nostre autor, per part d’institucions i altes instàncies de la cultura, pot també formar part d’aquesta amnèsia col·lectiva.

Si el lector té la sensació que el sistema d’explotació, control i extermini que es relata en la novel·la li resulta familiar no és per altra raó, en definitiva, que per la profunda deshumanització que es percep, tant en la ficció d’Amat-Piniella com en la nostra vida quotidiana. El patiment de l’altre ha esdevingut tan familiar que ja no ens sacseja l’ànima; el dolor, la guerra i la destrucció, en el Tercer Món, són tan habituals que ja no resulten, ni tan sols, noticiables. L’egoisme d’una societat ufanosa, cegada per la seva pròpia lluentor i per l’èxit d’aquells que han fet del culte als diners i les possessions materials la seva única creença –la mateixa avidesa que demostren els botxins i els presoners privilegiats quan rapinyen pertinences i vestiments dels reclosos acabats d’arribar a l’escorxador, o profanen els seus cossos, encara calents, després de morts, per obtenir l’or de les seves dentadures-, esdevé el millor model de conducta possible per transmetre als nostres infants. Les disputes ideològiques ja no tenen les altures de la dignitat humana, que recollien els principis de la Il·lustració, sinó la mesquinesa de la defensa de les petites engrunes que, en forma de beneficis i privilegis, els diferents grups socials han anat acumulant durant dècades de bonança econòmica i prosperitat moral, sota el paraigua de l’Estat del Benestar, aquell enginy polític i social creat a Europa per reaccionar al xoc moral de la destrucció i depravació del nazisme i l’holocaust, i que ara tant s’afanyen a desactivar i desmuntar. El desvergonyiment dels que governen, cecs, sords i muts davant el patiment al qual sotmeten els seus conciutadans, atents només a les oportunitats d’enriquiment corrupte que els càrrecs els brinden, és comparable a l’actuació dels “kapos” i “blockältesters” dels Camps nazis, disposats en tot moment a embrutir la vida dels seus subordinats. És cert que hi ha honroses excepcions, polítics que intenten servir la ciutadania amb honradesa i diligència; com també hi havia “kapos” -l’August, en la novel·la-, que tractaven de garantir la supervivència dels membres dels seus “komandos”, amb el perill d’oblidar la profunda immoralitat de la raó de ser dels mateixos Camps, i erigir-se en “salvadors” pagats de si mateixos, que només toleren la fidelitat dels que lloen la seva tasca, com li succeirà al personatge de la novel·la d’Amat-Piniella. Per la resta, els procediments mafiosos dels privilegiats ens són reconeixibles en les pràctiques de tants grups oligàrquics de poder polític i empresarial de la nostra societat o del Tercer Món, amb l’excepció que, en el primer cas poden ser objecte d’investigació i condemna -si es descobreixen les seves males arts, com també succeïa amb alguns “privilegiats” massa avariciosos, en la novel·la-, mentre que, en el segon cas, són la pràctica comuna i esdevenen el paisatge quotidià del seu quefer, sense poder discernir mai on són les fronteres que separen els grups criminals i les institucions polítiques, financeres o de seguretat de l’estat, de tants vincles i connexions com presenten. La sensació d’impotència, injustícia i arbitrarietat que pateixen els seus ciutadans els aboca a la mateixa desesperança i apatia que observem en els “condemnats” dels Camps. Resistir-se a tanta iniquitat requereix un esperit granític, gairebé sobrehumà, a prova de defallences i que només condueix al propi martiri –com en els casos dels personatges del Francesc i el Werner en la novel·la. Als més febles només els resta l’habituació –malauradament, també els éssers humans som capaços d’habituar-nos a conviure amb l’horror de l’infern- o la col·laboració amb els criminals, tal com K.L. Reich ja ens ensenya. Una darrera similitud la trobem en l’ús de la Ciència, la Tècnica i la Planificació Racional, ben presents totes tres en els Camps d’extermini nazis. Avui, a diferència d’aquell temps, hem entès que, per si soles, no conduiran pas la humanitat cap a la seva dignitat i progrés. Però, lluny d’exercir el seu control ètic, les hem deixades en mans de la indústria i el mercantilisme, que tot i no convertir-les en eines de destrucció, com succeïa en els Camps, les concep com a eines de distracció de masses. Aquesta mutació és fruit d’una evolució en la ideologia de l’extermini: ja no cal matar físicament les persones; n’hi ha prou amb matar el seu esperit.

El nihilisme del sistema concentracionari nazi ha esdevingut, subtilment, el paradigma del nostre present. És per aquest motiu que l’obra d’Amat-Piniella és tan actual, com esfereïdora. Potser, si no ens remou més les consciències és per la vergonya que ens representa  haver de reconèixer-nos no pas en les víctimes, sinó en els que, amb la seva passivitat o inclús consentiment, van fer possible els crims dels victimaris. El més trist, per tant, avui, és saber que el noble sacrifici dels que es resisteixen al nihilisme exterminador dels camps, o de la societat postmoderna, ni tan sols té la condició exemplificadora d’obrir-nos els ulls i mostrar la foscor a què ens aboca la deshumanització del present.

Joan Nonell, Sant Boi de Llobregat,

Agost 2013.

 


LLETRAFERITS DE SANT BOI

Amants de conrear les lletres.

Ínsula Barañaria

Blog de literatura de Carlos Mata Induráin

24 Noviembre

Blog literario de Junior Rafael Velazquez Leon

Film Downloaden HD

Amants de conrear les lletres.

Esparregueranegra

Literatura Negra y Policial