PUNT MORT (Ciò Lerma)

PUNT MORT

Ja són tres quarts de nou del matí. Miro per la finestra. Plou, el dia és gris, no sembla que s’hagi d’arreglar. A aquesta hora comencen a passar les criatures que van a escola de la mà del seus pares. Avui, els seus impermeables i paraigües de colors llampants donen alegria al carrer. M’agrada sentir la cridòria dels petits, van contents al col·legi. Deu minuts i hauran passat tots. El carrer tornarà a ser trist, buit, malenconiós, com ho és tot el Casc Antic, i jo, tornaré a la meva soledat.

Tanco els ulls i em ve a la memòria la flaire del pa acabat de fer a cal Roc, el somriure de les nenes que jugaven a la xarranca a la plaça de la Tita, davant del Pau Petit, amb la bacallaneria i la papereria Isart com a testimonis; la meva mare anant a comprar a Ca la Pomposa, el gest amable de la Conxita de la drogueria, el colpejar dels bastons dels avis, carrer Major avall, camí de l’Ateneu Santboià. La Riteta, la Milaneta, l’Olius, el somriure immaculat de la farmacèutica Net…

Una trucada em retorna a lloc. Salta el contestador, fa tres anys que sempre és així. Sento la veu de la meva filla: ” Hola mare. Avui com plou tant no vindré per treure’t a passejar, si de cas passo demà a la mateixa hora i et porto a l’Abacus que he de comprar un parell de cosetes per la nena. Com sempre t’ha agradat estar envoltada de llibres segur que t’hi trobes de gust. Sigues bona. Un petó. Carme, quan arribi truqui’m si us plau…Qué és estrany que encara no sigui aquí!”

Des de l’ ictus que no m’han tornat a acompanyar a fer un passeig. Em treuen a passejar, tant que m’agradaria que m’hi acompanyessin, que s’adonessin que  encara sóc aquí.

La clau gira al pany, la porta s’obra, uns passos s’apropen. És la Carme, arriba mitja hora tard. Se’n va cap al contestador atreta per la llum vermella que fa pampallugues i escolta el missatge que acaba de deixar la meva filla.

Immediatament despenja l’auricular i truca :“ Perdona Nuri, estava rentant a la teva mare i no t’he agafat el telèfon per no deixar-la desatesa. Sí, sí, ja li he dit que avui no vindràs. No, no ha fet cap mala cara. Bé, pobreta meva, ella sempre fa la mateixa cara i com no diu res..Ara li prepararé un bol de llet amb les magdalenes que tu li portes, si veiessis que de gust se les menja. Estigues tranquil·la reina, que ella està bé. Jo me’n cuido. Adéu bonica.

Ve cap a mi, se’m posa a un pam del nas i em diu a crits:“ María, ha trucat la Nuri, diu que avui no et treu a passejar, que plou massa, que demà ve i et porta a l’Abacus a veure llibres. Mare de Déu, com si tu sabessis el que és un llibre! Ara et canvio els bolquers, els llençols, t’assec a la cadira , et dono un got de llet i me’n vaig cap a casa que hi falta gent. Les magdalenes me les emporto que són boníssimes i tu per l’exercici que fas no cal que mengis tant, a més, la del migdia et cuida bé i et fa bon dinar.. Em sens? Que si em sens? Coi de dona! Sempre fa la mateixa cara. No s’assabenta de res!

I tant si me’n assabento, m’assabento de que plou, de que no sortiré, de que la meva filla avui no vindrà, de que has arribat tard i de que marxaràs dues hores abans del que et toca, de que t’endus les magdalenes que la meva filla em compra perquè sap que m’encanten i de que em tractes pitjor que a un gos. I tot això ho fas amb l’ impunitat del que sap que no serà denunciat. M’assabento de tot, sóc tancada dins un cos inert, però sóc viva, molt viva.

Els dimarts em venen a veure dues amigues, la Sonia i la Rosa, sempre venen juntes, segur que ho fan així per assegurar-se la conversa, ja saben que últimament no sóc de paraula fàcil…Em mirem, em somriuen, m’acaronen les mans.M’agrada tant que ho facin. De tant en tant es lamenten del que m’ha passat, es compadeixen de mi, diuen que potser valdria més que Déu se m’hagués endut, que dono molta feina, que no sóc feliç i que la Núria pateix.

Sentir que la Núria pateix i rodolar una llàgrima per la meva galta tot és una, però elles mai no hi han trobat cap relació. Sempre es pregunten el perquè de les llàgrimes i acaben dient: “ Ves a saber que hi passa pel seu cap, pobre Maria”.
M’agradaria poder-los dir que no sóc morta, que encara sóc aquí, que les sento, que les estimo, que els agraeixo les visites dels dimarts, les carícies i tot el que m’han donat durant els últims tres anys, que el motor encara és engegat, que només sóc en punt mort; però no puc, les paraules no em surten. El primer any em sentia impotent, intentava parlar, em posava nerviosa i semblava que m’ofegués, la gent que m’envoltava s’espantava i acabaven trucant al servei d’urgències.

Ara, giro els ulls i miro per la finestra, el carrer és buit. El meu barri és tan inert com jo.  Trist, silenciós. Les botigues son tancades, les teranyines colguen dels aparadors que havien fet tan de goig, les dones no passegen amb els seus cistells d’espart. On els omplirien?, els avis ja no van a l’Ateneu, no en tenen. Diuen que el Casc Antic és mort, s’encongeixen d’espatlles i es resignen. No es volen adonar que el nostre barri es aquí, latent, esperant recuperar la seva activitat, és en punt mort, desitjant que algú es decideixi a posar primera i a trepitjar l’accelerador ben fort.

Ja són dos quarts de dues passats. Encara plou, les criatures tornen d’escola saltant de bassal en bassal. Riuen, els agrada mullar-se. Les mares intenten aturar-los sense èxit. En deu minuts hauran passat tots i el carrer tornarà a ser trist, buit, malenconiós, com ho es tot el Casc Antic. I jo, tornaré a la meva soledat, tancant els ulls, esperant el pas alegre de les criatures que aniran a escola a la tarda i somiant en el meu barri quan era viu, el meu Casc Antic.

Ciò Lerma.

Anuncios

4 responses to “PUNT MORT (Ciò Lerma)

  • enric stassen

    Me ha gustado mucho este relato. Por desgracia algun caso habra asi. Bajo mi modesta opinion de lector empedernido perfectamente escrito. Gracias.

  • Jordi Suñé

    ¨Des de l’ictus que no m’han tornat a acompanyar a fer un passeig. Em treuen a passejar, tant que m’agradaria que m’hi acompanyessin, que s’adonessin que encara sóc aquí……¨
    Una frase molt bonica per recordar que malgrat la “malaltia”, encara estem vius, i hi som…

  • Ció Lerma

    Gracias a ti, Enric., por molestarte en dar tu opinión. Lo valoro mucho, Un saludo

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

LLETRAFERITS DE SANT BOI

Amants de conrear les lletres.

Ínsula Barañaria

Blog de literatura de Carlos Mata Induráin

24 Noviembre

Blog literario de Junior Rafael Velazquez Leon

Film Downloaden HD

Amants de conrear les lletres.

Esparregueranegra

Literatura Negra y Policial

A %d blogueros les gusta esto: